Estan en WhatsApp, Facebook, Twitter o Telegram. En forma d'imatge o bucle, els memes són inevitables per a entendre la comunicació actual.
Jose Durán Rodríguez, Pablo Elorduy 13/08/16 · Article original: https://www.diagonalperiodico.net/culturas/31038-memes-han-llegado-para-quedarse-y-lo-sabes.html
La gozadera s'estava formant en la plaça de Colón en l'acte de tancament de campanya del Partit Popular. Soraya Sáenz de Santamaría es va col·locar uns cascos, es va situar al costat del DJ el Polp i va agitar els seus braços en l'aire.
L'equip de campanya del PP va veure ací un filó i va difondre la fotografia de la vicepresidenta en les xarxes socials, eufemisme per a dir "en Twitter". I la foto es va convertir en un clàssic instantani.
L'equip de xarxes socials d'Esquerra Unida va seguir una estratègia similar en el començament de la campanya electoral.Van col·locar unes ulleres amb forma de cor multicolor a una vella foto del candidat Alberto Garzón. La van llançar a xarxes i van esperar la resposta del mateix Garzón. La reacció del polític, un missatge de WhatsApp que deia "us mate", va anar igualment publicada en els comptes d'IU, aconseguint un altre irresistible èxit comunicatiu immediat.
Un altre exemple més: la foto d'Esperanza Aguirre acatxada i parlant per telèfon en la part de darrere del saló de plens del Consistori madrileny va tardar a donar la volta al món –i a ser dotada amb milers de significats– menys temps del que has emprat a llegir aquesta frase.
La comunicació política s'ha pujat a l'ona dels mems, aqueixa unitat mínima de significat que és capaç de llançar un missatge senzill, prou accessible per a aconseguir les multituds.
Un concepte, el de mem, que s'aplica per igual a fotos, fotos amb text, stickers (adhesius virtuals que se sumen al catàleg d'emoticones de serveis de missatgeria instantània com Telegram), vines o gifs –vídeos en bucle–, vídeos subtitulats o trucats mitjançant la introducció de cares diferents a les dels seus protagonistes o àudios modificats mitjançant tècniques de doblatge o talla pega.
Felipe G. Gil, del col·lectiu ZEMOS98, engloba aquestes manifestacions dins d'un gènere que es podria definir com "micronarratives audiovisuals" que, en la seua opinió, no són tan noves sinó que recullen "una herència molt antiga de xicotetes històries en síntesis, per exemple, el zootrop, que es considera un antecedent del cinema".
La tecnologia i "el consum bulímic" que fem d'imatges hui dia han multiplicat, segons aquest investigador, les seues possibilitats comunicatives "i han inundat la nostra quotidianitat, transformant la forma en què construïm les nostres identitats".
La professora Elena Fraj, del Departament d'Arts Visuals i Disseny de la Universitat de Barcelona (UB), opina que estem davant "els nous Power Points de gats, paisatges i frases al Paulo Coelho que t'arribaven per mail fa anys, només que ara tot és irònic".
El llarg cicle electoral que va començar en 2014 ha tingut com a acompanyament algunes d'aqueixes píndoles, capaces de generar corrents d'opinió, quasi sempre a través de l'humor.
Com a començament d'aquesta tendència es pot apuntar la repercussió de la compareixença per tele de plasma de Mariano Rajoy en el pitjor moment de la tempesta pel cas Bárcenas. Un vídeo d'Albert Rivera en la nit electoral catalana en la qual apareix acalorat, una mirada a càmera de Pedro Sánchez durant el debat previ al 20D, o el bes entre Pablo Iglesias i Xavi Domènech el primer dia de la XI legislatura van ser altres materials sobre la base dels quals la política es va fer viral.
Però aqueix protagonisme de l'escena política és conjuntural en la llarga història dels mems. De fet, tot va començar amb dos punts i un parèntesi, o almenys dir això és una manera de fitar el començament de la difusió a través de les tecnologies d'aquestes xicotetes síntesis. S'atribueix a Scott E. Fahlman aqueix primer meme, que evoca un somriure :-) en la data del 19 de setembre de 1982.
A partir d'aqueix moment, els mems, que solen prendre com a referència icones de la cultura popular, van anar explorant diferents maneres d'arribar als públics. Per exemple, mitjançant la sempre reeixida fórmula de l'animal antropomòrfic o amb gestos humans (gats, gossos, mapaches, coales), mitjançant la remescla d'icones com Blas (el d'Epi i Blas) i vilans de realitat o ficció com Bin Laden o Dràcula.
La investigadora Linda K. Börzsei ha establit, dins d'aqueixa xicoteta història del mem, la irrupció de la crítica explícitament política amb el sorgiment del web Memegenerator –un dels més usats– i amb projectes com Sarkozy va estar allí un tipus de muntatge en el qual se situava a l'expresident francés en episodis destacats de la història, arran d'una foto, que es va demostrar trucada amb Photoshop, de 'Sarko' en la caiguda del mur de Berlín.
Fraj confirma que el fenomen ha saltat a l'àmbit acadèmic i que ara s'estan publicant molts articles que tracten d'abordar-lo. Entre aquests treballs, Fraj destaca un experiment acadèmic que va fer el contrari: va acabar per generar una memética feminista, "aquesta que usa imatges de l'actor Ryan Gosling, són mems que comencen sempre amb Hey, girl...".
Aquest estudi, recorda la docent, consistia a comprovar si frases sobre literatura i feminisme col·locades sobre la imatge de l'actor eren compartides per homes més que si es posaven sobre qualsevol altra imatge. "La conclusió era que sí, que homes parlant de feminisme eren més sentits que les dones", explica Fraj.
Traslladar un missatge per mitjà d'una foto de Julio Iglesias i el clàssic "i ho saps" és un recurs barat, en tots els sentits de la paraula, i a l'abast de qualsevol persona que sàpia navegar per internet. Altres manifestacions són més sofisticades.
L'evolució de les tècniques de vídeo mitjançant programes com Photoshop o After Effects ha transformat la producció i post-producció de vídeos (mitjançant tècniques de remescla), des del bebé ballaor d'Ally McBeal fins a tècniques de "canvi de cara", com les que aplica United Unknown per al programa de Buenafuente, subtitulats com els de Ciudadano Serrano per a Sibèria o la manipulació d'il·lustració, imatge i text que des de fa deu anys signa Querido Antonio per al programa de la Sexta El Intermedio.
Alberto González Vázquez, l'autor després de Querido Antonio, explica a Diagonal que per a ell "ha sigut una benedicció que l'evolució de les xarxes socials haja afavorit aquest tipus d'expressions. És com si el món haguera començat a parlar un idioma amb el qual em porte comunicant molt temps".
Querido Antonio és un exemple molt reeixit de com uns llenguatges en principi diferents i creats amb altres finalitats poden acabar calant en el discurs més convencional de la televisió. "Crec que la cultura de la remescla està i continuarà transformant els llenguatges i narratives mainstream", pronostica Felipe G. Gil, que apunta un aspecte problemàtic d'aqueixa traducció: "Moltes d'aquestes pràctiques naixen en un context i amb un ecosistema que tenen una sèrie de codis i d'ètiques. Generalment, el mainstream pica aqueixos codis i aqueixes ètiques. Tenim la responsabilitat política que no siga així".
Un altre risc és que aquest tipus de produccions –el principal objectiu de les quals és la viralitat i la seua difusió fins a l'infinit– siguen enteses com una manifestació espontània i ningú reba reconeixement, ni puga optar a viure de creacions que generen cada vegada més riquesa. O, per dir-ho d'una altra manera, que qui s'òmpliga les butxaques no haja tingut molt a veure amb el desenvolupament de la idea.
"YouTube és el nou Google i els gifs animats són el nou YouTube –valora Fraj–, la diferència és que aquests no es tanquen en un repositori sinó que s'allotgen en multiplicitat de servidors amb el que la monetització dels mateixos es fa més complicada. Això en principi està bé, no sembla que vaja a sorgir un gegant capitalista com YouTube".
Felipe G. Gil entén que en manifestacions com els gif "quasi sempre guanyen diners els mateixos: les operadores, Facebook, Twitter, Google, Apple, etc". Encara que considera que aquestes empreses no estan basant els seus models de negoci entorn dels gif, sí que destaca com a exemple l'apropiació que Twitter fa d'aquestes peces en bucle, que converteix a format mp4 i que impedeix descarregar, de manera que el que s'introdueix en aquesta xarxa no pot tornar a ser compartit.
Per part seua, Alberto González denuncia la fina frontera entre el plagi i el desconeixement de les nocions bàsiques d'autoria: "Quan alguna de les meues peces obté difusió sovint rebut amb estupor la següent resposta: 'Gràcies, internet'. dona'm les gràcies a mi, borinot! Ja no es tracta només de casos de plagi, que és alguna cosa que també succeeix, sinó com del propi mitjà fagocitant a l'autor".
Memes Top 5
Ecce homo
La restauració que en 2012 va fer Cecilia Giménez d'un mural en Borja va viatjar per tot el món i va aconseguir la categoria de fenomen multitudinari.
Chiquito de la Calzada
Generador de mems quan encara no existia la paraula, les seues frases i poses han donat molt de joc amb l'arribada de les xarxes socials. Màxim respecte.
Matías Prats
Un clàssic dels memes absurds. El de segona fila de Carlos Herrera no li ha aconseguit superar malgrat el seu penós ‘selfie’ a París després dels atemptats del 13N.
Gene Wilder
Entre els mems "estrangers" més gastats està el de Gene Wilder en la pel·lícula Willy Wonka o el de Sean Bean (Ned Stark) en Joc de Trons.
Jean Claude Van Damme
Entre els gif més difosos hi ha dos de Van Damme: un al costat de Chiquito i Ramón García en Qué apostamos i un altre ballant en Kickboxer.
Jose Durán Rodríguez, Pablo Elorduy 13/08/16 · Article original: https://www.diagonalperiodico.net/culturas/31038-memes-han-llegado-para-quedarse-y-lo-sabes.html
La gozadera s'estava formant en la plaça de Colón en l'acte de tancament de campanya del Partit Popular. Soraya Sáenz de Santamaría es va col·locar uns cascos, es va situar al costat del DJ el Polp i va agitar els seus braços en l'aire.
L'equip de campanya del PP va veure ací un filó i va difondre la fotografia de la vicepresidenta en les xarxes socials, eufemisme per a dir "en Twitter". I la foto es va convertir en un clàssic instantani.
L'equip de xarxes socials d'Esquerra Unida va seguir una estratègia similar en el començament de la campanya electoral.Van col·locar unes ulleres amb forma de cor multicolor a una vella foto del candidat Alberto Garzón. La van llançar a xarxes i van esperar la resposta del mateix Garzón. La reacció del polític, un missatge de WhatsApp que deia "us mate", va anar igualment publicada en els comptes d'IU, aconseguint un altre irresistible èxit comunicatiu immediat.
Un altre exemple més: la foto d'Esperanza Aguirre acatxada i parlant per telèfon en la part de darrere del saló de plens del Consistori madrileny va tardar a donar la volta al món –i a ser dotada amb milers de significats– menys temps del que has emprat a llegir aquesta frase.
La comunicació política s'ha pujat a l'ona dels mems, aqueixa unitat mínima de significat que és capaç de llançar un missatge senzill, prou accessible per a aconseguir les multituds.
Un concepte, el de mem, que s'aplica per igual a fotos, fotos amb text, stickers (adhesius virtuals que se sumen al catàleg d'emoticones de serveis de missatgeria instantània com Telegram), vines o gifs –vídeos en bucle–, vídeos subtitulats o trucats mitjançant la introducció de cares diferents a les dels seus protagonistes o àudios modificats mitjançant tècniques de doblatge o talla pega.
Felipe G. Gil, del col·lectiu ZEMOS98, engloba aquestes manifestacions dins d'un gènere que es podria definir com "micronarratives audiovisuals" que, en la seua opinió, no són tan noves sinó que recullen "una herència molt antiga de xicotetes històries en síntesis, per exemple, el zootrop, que es considera un antecedent del cinema".
La tecnologia i "el consum bulímic" que fem d'imatges hui dia han multiplicat, segons aquest investigador, les seues possibilitats comunicatives "i han inundat la nostra quotidianitat, transformant la forma en què construïm les nostres identitats".
La professora Elena Fraj, del Departament d'Arts Visuals i Disseny de la Universitat de Barcelona (UB), opina que estem davant "els nous Power Points de gats, paisatges i frases al Paulo Coelho que t'arribaven per mail fa anys, només que ara tot és irònic".
El llarg cicle electoral que va començar en 2014 ha tingut com a acompanyament algunes d'aqueixes píndoles, capaces de generar corrents d'opinió, quasi sempre a través de l'humor.
Com a començament d'aquesta tendència es pot apuntar la repercussió de la compareixença per tele de plasma de Mariano Rajoy en el pitjor moment de la tempesta pel cas Bárcenas. Un vídeo d'Albert Rivera en la nit electoral catalana en la qual apareix acalorat, una mirada a càmera de Pedro Sánchez durant el debat previ al 20D, o el bes entre Pablo Iglesias i Xavi Domènech el primer dia de la XI legislatura van ser altres materials sobre la base dels quals la política es va fer viral.
Però aqueix protagonisme de l'escena política és conjuntural en la llarga història dels mems. De fet, tot va començar amb dos punts i un parèntesi, o almenys dir això és una manera de fitar el començament de la difusió a través de les tecnologies d'aquestes xicotetes síntesis. S'atribueix a Scott E. Fahlman aqueix primer meme, que evoca un somriure :-) en la data del 19 de setembre de 1982.
A partir d'aqueix moment, els mems, que solen prendre com a referència icones de la cultura popular, van anar explorant diferents maneres d'arribar als públics. Per exemple, mitjançant la sempre reeixida fórmula de l'animal antropomòrfic o amb gestos humans (gats, gossos, mapaches, coales), mitjançant la remescla d'icones com Blas (el d'Epi i Blas) i vilans de realitat o ficció com Bin Laden o Dràcula.
La investigadora Linda K. Börzsei ha establit, dins d'aqueixa xicoteta història del mem, la irrupció de la crítica explícitament política amb el sorgiment del web Memegenerator –un dels més usats– i amb projectes com Sarkozy va estar allí un tipus de muntatge en el qual se situava a l'expresident francés en episodis destacats de la història, arran d'una foto, que es va demostrar trucada amb Photoshop, de 'Sarko' en la caiguda del mur de Berlín.
Fraj confirma que el fenomen ha saltat a l'àmbit acadèmic i que ara s'estan publicant molts articles que tracten d'abordar-lo. Entre aquests treballs, Fraj destaca un experiment acadèmic que va fer el contrari: va acabar per generar una memética feminista, "aquesta que usa imatges de l'actor Ryan Gosling, són mems que comencen sempre amb Hey, girl...".
Aquest estudi, recorda la docent, consistia a comprovar si frases sobre literatura i feminisme col·locades sobre la imatge de l'actor eren compartides per homes més que si es posaven sobre qualsevol altra imatge. "La conclusió era que sí, que homes parlant de feminisme eren més sentits que les dones", explica Fraj.
Traslladar un missatge per mitjà d'una foto de Julio Iglesias i el clàssic "i ho saps" és un recurs barat, en tots els sentits de la paraula, i a l'abast de qualsevol persona que sàpia navegar per internet. Altres manifestacions són més sofisticades.
L'evolució de les tècniques de vídeo mitjançant programes com Photoshop o After Effects ha transformat la producció i post-producció de vídeos (mitjançant tècniques de remescla), des del bebé ballaor d'Ally McBeal fins a tècniques de "canvi de cara", com les que aplica United Unknown per al programa de Buenafuente, subtitulats com els de Ciudadano Serrano per a Sibèria o la manipulació d'il·lustració, imatge i text que des de fa deu anys signa Querido Antonio per al programa de la Sexta El Intermedio.
Alberto González Vázquez, l'autor després de Querido Antonio, explica a Diagonal que per a ell "ha sigut una benedicció que l'evolució de les xarxes socials haja afavorit aquest tipus d'expressions. És com si el món haguera començat a parlar un idioma amb el qual em porte comunicant molt temps".
Querido Antonio és un exemple molt reeixit de com uns llenguatges en principi diferents i creats amb altres finalitats poden acabar calant en el discurs més convencional de la televisió. "Crec que la cultura de la remescla està i continuarà transformant els llenguatges i narratives mainstream", pronostica Felipe G. Gil, que apunta un aspecte problemàtic d'aqueixa traducció: "Moltes d'aquestes pràctiques naixen en un context i amb un ecosistema que tenen una sèrie de codis i d'ètiques. Generalment, el mainstream pica aqueixos codis i aqueixes ètiques. Tenim la responsabilitat política que no siga així".
Un altre risc és que aquest tipus de produccions –el principal objectiu de les quals és la viralitat i la seua difusió fins a l'infinit– siguen enteses com una manifestació espontània i ningú reba reconeixement, ni puga optar a viure de creacions que generen cada vegada més riquesa. O, per dir-ho d'una altra manera, que qui s'òmpliga les butxaques no haja tingut molt a veure amb el desenvolupament de la idea.
"YouTube és el nou Google i els gifs animats són el nou YouTube –valora Fraj–, la diferència és que aquests no es tanquen en un repositori sinó que s'allotgen en multiplicitat de servidors amb el que la monetització dels mateixos es fa més complicada. Això en principi està bé, no sembla que vaja a sorgir un gegant capitalista com YouTube".
Felipe G. Gil entén que en manifestacions com els gif "quasi sempre guanyen diners els mateixos: les operadores, Facebook, Twitter, Google, Apple, etc". Encara que considera que aquestes empreses no estan basant els seus models de negoci entorn dels gif, sí que destaca com a exemple l'apropiació que Twitter fa d'aquestes peces en bucle, que converteix a format mp4 i que impedeix descarregar, de manera que el que s'introdueix en aquesta xarxa no pot tornar a ser compartit.
Per part seua, Alberto González denuncia la fina frontera entre el plagi i el desconeixement de les nocions bàsiques d'autoria: "Quan alguna de les meues peces obté difusió sovint rebut amb estupor la següent resposta: 'Gràcies, internet'. dona'm les gràcies a mi, borinot! Ja no es tracta només de casos de plagi, que és alguna cosa que també succeeix, sinó com del propi mitjà fagocitant a l'autor".
Memes Top 5
Ecce homo
La restauració que en 2012 va fer Cecilia Giménez d'un mural en Borja va viatjar per tot el món i va aconseguir la categoria de fenomen multitudinari.
Chiquito de la Calzada
Generador de mems quan encara no existia la paraula, les seues frases i poses han donat molt de joc amb l'arribada de les xarxes socials. Màxim respecte.
Matías Prats
Un clàssic dels memes absurds. El de segona fila de Carlos Herrera no li ha aconseguit superar malgrat el seu penós ‘selfie’ a París després dels atemptats del 13N.
Gene Wilder
Entre els mems "estrangers" més gastats està el de Gene Wilder en la pel·lícula Willy Wonka o el de Sean Bean (Ned Stark) en Joc de Trons.
Jean Claude Van Damme
Entre els gif més difosos hi ha dos de Van Damme: un al costat de Chiquito i Ramón García en Qué apostamos i un altre ballant en Kickboxer.
