Escrivim per a canviar el món (…) El món canvia en funció de com el veuen les persones i si aconseguim alterar, encara que només siga un mil·límetre, la manera com miren la realitat, llavors podem canviar-lo. James Baldwin
Introducció
El relat, una oportunitat política
Per una construcció democràtica i progressista del relat polític
1. Els marcs
2. Els valors
3. Les paraules
4. El lideratge
5. Les imatges
Conclusió
L'assessor polític del Partit Demòcrata nord-americà, Stanley Greenberg, sol emprar una suggeridora frase en referir-se a la contesa política entre els líders i els partits polítics: “El relat, la narració, és la clau de tot.” En conseqüència, el partit (i el polític) que la millor història, gana.
El professor José Vidal-Beneyto afirma que “la pràctica de contar històries és una nova modalitat de comunicació que actualitza les estratègies de persuasió i desenvolupa i aprofundeix les tècniques de la propaganda, utilitzant els recursos de l'univers narratiu per a crear una estructura receptiva i un clima emocional favorables a l'assoliment dels objectius de qui els utilitza.” Vidal-Beneyto ens ha recuperat, recentment, les referències bibliogràfiques i conceptuals que estan darrere d'aquesta “nova modalitat” en una sèrie d'articles sota el títol de “Conte'm un conte”. Rescata, especialment, a Roland Barthes que, en el seu llibre (Seuil, 1981), ens recorda com el relat (les seues virtuts, la seua estructura, les seues intencions) formen part de la història de la humanitat i de la cultura. No hi ha poble sense relat, sense èpica. La història és inseparable de la seua narració.
Però la projecció creixent del relat com a discurs polític ha despertat els recels, les crítiques i els advertiments apocalíptics de molts autors sobre la fi de la democràcia i de la política, si el “relat” (com a tècnica de màrqueting i com a ficció) aconsegueix substituir al “projecte” polític en un entorn cada vegada més dependent i condicionat pels mitjans de comunicació.
El relat com a ficció, a través de la capacitat narrativa i la creació literària, ja és utilitzat sense escrúpols (o sense complexos) pel mercat, a través de la publicitat. Eva Illouz(1) va més lluny encara i afirma que “les fantasies mai van ser tan abundants i múltiples en la cultura que les construix sense parar, però poden haver-se tornat estèrils perquè cada vegada estan més desconnectades de la realitat i integrades al món hiperracional de l'elecció i la informació sobre el mercat.”
Que Kipling(2) o Cortázar(3) siguen el reclam principal d'anuncis de carburants o de cotxes, o que Shakespeare(4) venga texans seria la prova definitiva, no solament de la banalització de la cultura al servici del mercat, sinó de la victòria final de la ficció (literària, artística, creativa…) sobre la realitat.
A més, les possibilitats virals de la cultura digital amplificarien, segons aquests crítics, l'efecte pervers de la subordinació política a la cultura de la marca (de la qual el relat seria la seua sublimació més perillosa), donada la seua capacitat de propagació, multiplicació i transmissió. Reduir el pensament (l'anàlisi) a la seua narració, seria el principi de la fi.
Javier Redondo(5) alerta que “enfront del pedagog polític se situa de nou el seductor mediàtic, que té una concepció de la política basada en la química, en el feeling”. Redondo posa com a exemple la videopolítica, (“política reduïda al poder emotiu de la imatge”) que ressuscita la propaganda o multiplica la demagògia “perquè s'acobla perfectament al mitjà de difusió, Internet, on l'individu precipitat cerca la seua pròpia injecció de pseudoinformación”.
En opinió de tots aquests autors, el relat simplifica, estimula la passió superficial i contribueix a convertir la política en espectacle, especialment en les campanyes electorals (cada vegada més permanents), i comporta un alt risc d'evasió dels problemes reals i de la seua comprensió.
Si el relat és perillós, no els “conte” el que es diu dels narradors i els seus facilitadors (tècnics, professionals, creadors, assessors, spin doctors…) que obsessionats pel poder (inclòs el seu, pensen) i per la fascinació transformadora (“manipuladora“, dirien) de les seues tècniques, han segrestat la política i, la qual cosa és pitjor, als seus líders per a reduir-los a contacontes sense criteri, sense autonomia i sense idees.
Raimon Obiols sentència(6): “En realitat, la retòrica ha usat sempre aquestes armes, de l'una o l'altra manera, més conscient o més instintiva. La novetat ara és la seua irradiació de masses, la seua persistència persuasiva, la seua professionalitat manipuladora. Comentant aquesta situació, Bosetti cita Bertrand Russell que deia que una dels tasques de l'educació en democràcia havia de consistir a “fer els ciutadans immunes a l'eloqüència”. Hui això significa que cal protegir-se de la màgia de les paraules i de les imatges i rebutjar el verí compost pel cocktail diari (quan la televisió o la ràdio són manipulats) de continguts brutals i tècniques comunicatives summament sofisticades.”
El relat, una oportunitat política
Malgrat tant auguri crític i de tants advertiments dramàtics, la necessitat d'una política del relat (que interprete, que li done sentit a la realitat i que convertisca en comunicació el projecte polític) és una nova oportunitat per a la humanització de la política en el segle XXI.
Per què l'esquerra, o alguns exquisits guardians de la veritat ideològica, tem la contaminació de la tècnica? No és la comunicació un valor polític? Pot haver-hi política transformadora sense majories democràtiques? I aquestes… no han de guanyar-se en el terreny de la convicció? A què ve tant recel preventiu al nou, l'emergent, als nous instruments?
A vegades, tinc la impressió que preferim que ens donen la raó abans que compartir-la i guanyar-la. Massa vanitat pretensiosa pot instal·lar-nos en la confortabilitat intel·lectual del “pur”, mentre els adversaris ideològics, i els seus poders, guanyen espais culturals, de valors i, sobretot, eleccions.
No hi ha derrotes dolces ni autocomplaents. Simplement hi ha derrotes que retarden les victòries imprescindibles. Mentre el món -i el nostre món quotidià- necessita, urgentment, una nova governabilitat democràtica i progressista no podem conformar-nos amb l'exquisida distància del qui mai es contamina, encara que mai guanye.
Necessitem un nou relat de l'esquerra. Sí, emocional, èpic, transformador. I només podrem reinterpretar-ho si modifiquem la nostra actitud. La talaia intel·lectual dels qui creuen que el món simplement se suïcida, perquè els seus habitants no escolten els profetes de la racionalitat, pot ser depressiva.
Necessitem un relat coral i compartit. Però abans hem d'escoltar, de nou, si volem que ens escolten. La conversa és el “estat” natural en la nova societat de la informació i de la comunicació. Per això, les eines que més triomfen en la web 2.0 són les que generen conversa. “Els mercats són converses” (Manifest Cluetrain). Una major capacitat de diàleg, de conversa, obri nous escenaris per al lideratge polític.
En aquest context, sorgeix, entre molts altres i nous conflictes, fractures i desafiaments, el debat sociològic sobre la soledat, per exemple, que és el temor al futur més dur al qual una nova política del col·lectiu ha de fer front. Una societat, i una comunitat, amb més incerteses que certeses necessita parlar, conversar, per a no sentir-se sola, sense horitzó.
Ulrick Beck(7) l'expressa amb claredat: “Amb més urgència que mai necessitem conceptes que ens permeten pensar d'una manera nova el nou que se'ns tira damunt i viure i actuar amb això. Seguir la pista dels nous conceptes que hui ja es mostren sota les ruïnes dels vells és una empresa difícil.”
Necessitem esperançar-nos per a creure que hi ha futur i noves oportunitats. La política ha de ser l'emoció de l'esperança necessària i urgent. No hi ha dades de la realitat que ens asseguren noves metes confortables, ni tan sols tenim la seguretat de mantindre els nostres nivells de benestar, amenaçats pel canvi climàtic, el terrorisme, les fractures socials o tecnològiques i una globalització no democràtica. Enfront d'una tossuda realitat, només un discurs capaç de generar una il·lusió col·lectiva o, almenys, un compromís col·lectiu, pot oferir confiança a la ciutadania. D'ací bona part del desprestigi de la política. Aquesta ha deixat de ser un relat èpic, transformador, mobilitzador.
Per una construcció democràtica i progressista del relat polític
1. Els marcs. George Lakoff(8) afirma que els denominats marcs conceptuals o frames influeixen, d'una banda, en les nostres percepcions polítiques i en les nostres intencions de vot i, per un altre, que poden ser modificats a través del discurs polític. Lakoff parla de les metàfores amagades que els frames guarden dins. Els marcs són estructures mentals que determinen la manera en què veiem el món, les metes que perseguim, els plans que fem, la manera en què ens comportem i la manera en el qual avaluem els resultats obtinguts. Les nostres idees polítiques depenen dels marcs en els quals ens movem i les canviarem en la mesura en què aquests ho facen.
Els marcs no es veuen, no se senten. Formen part de l'inconscient cognitiu i només podem accedir a ells de manera indirecta a través de les seues conseqüències i del llenguatge. Totes les paraules adquireixen el seu sentit dins d'un marc. En les campanyes electorals, per exemple, es tracta d'activar el model que pretenem. D'atraure els situats enmig d'un i un altre model i/o als qui alternen els seus models segons les seues activitats. La gent vota en moltes ocasions segons la seua identitat moral i els seus valors, tot i que aquests vagen en contra dels seus interessos.
Manuel Castells reflexionava en un dels seus articles sobre la teoria de Lakoff: “Ha descobert Lakoff la pedra filosofal de la manipulació política i per tant l'antídot contra ella? Doncs una cosa així. La seua idea és molt simple, encara que ha sigut argumentada amb trellat en diversos volums d'investigació importants fins a arribar al seu estadi panfletari. La ciència cognitiva ha establit que pensem en termes de marcs mentals i metàfores, abans d'entrar en el raonament analític. Aquests marcs mentals (frames) tenen existència material, estan en les sinapsis del nostre cervell, configurats físicament en els circuits neuronals. Quan la informació que rebem (les dades) no es conformen als marcs inscrits en el nostre cervell, ens quedem amb els marcs i ignorem els fets. (…) Però com tots tenim diferents marcs de referència, la clau és com activar aqueixos valors latents, com fer que el desig de solidaritat siga més forta que l'agressivitat individualista o el desig de pau més forta que la por.”
2. Els valors. La construcció del propi relat ha de sustentar-se sobre la base dels valors i idees que volem transmetre. És necessari tindre sempre present l'existència de marcs conceptuals predeterminats i, com a conseqüència, desenvolupar el nostre relat de manera coherent, en funció d'un marc propi, que siga capaç d'evocar i activar en la societat aquells marcs que ens siguen favorables, a través d'un ús eficaç i estudiat de la paraula, l'acció i la imatge.
Compartisc amb Albert Aixalà(9) que “l'esquerra, a pesar que té un model referencial ben definit, a vegades és incapaç de parlar amb un llenguatge comprensible perquè renúncia obertament a utilitzar no solament les emocions sinó també els valors en el debat públic. Vivim, encara, en el mite de la racionalitat il·lustrada i del materialisme marxista, pensant que els ciutadans voten en funció dels seus interessos materials i no segons els seus valors o identitats”.
3. Les paraules. La recuperació del poder de la paraula és l'objectiu de la política del relat. Estem immersos en una cacofonia de missatges i consignes (mediàtics, publicitaris, electorals, tecnològics…), on la pèrdua de sentit i el valor de les paraules, empobreix l'essència del pensament. L'enorme saturació d'informació (que no hem demanat, ni seleccionat…) que simplement ens “ataca”, interpel·la, interromp, molesta… i a la qual ens veiem sotmesos, on i off line, genera un “soroll” permanent, una gran caixa de ressonància, on alçar la veu per damunt de l'altre i multiplicar la intensitat dels impactes no resulta efectiu. Tot el contrari. El soroll permanent fa que bloquegem mecànicament la nostra capacitat receptiva, deixant de parar atenció fins i tot a aquells temes que serien susceptibles d'atraure el nostre interés. La desconfiança i el rebuig guanyen terreny. En aquest context, la força i el poder de la narració (Storytelling), ressorgeix ara amb més intensitat en la societat xarxa, la societat del coneiximent i de la informació. Una era de xarxes i d'individus que s'escolten els uns als altres i s'atorguen valor i legitimitat, en la mesura en què els seus relats resulten creïbles, autèntics (personals), i ens faciliten eines per a entendre millor el món que ens envolta.
4. El lideratge. El relat polític pot generar empatia i configurar una “explicació” amb capacitat integradora, construint lideratge social. El lideratge social és imprescindible per a la transformació i l'acció política. “Quin és, llavors, la diferència entre un polític i un líder? Senzillament, que un líder percep amb claredat la situació en què es troba el seu país, conforma un projecte de futur, l'exposa sense ambages i la gent li segueix perquè té credibilitat i, en conseqüència, s'identifica amb ell. En canvi, un polític esgota el seu quefer en la conquesta i la preservació del poder, utilitzant mètodes de màrqueting.” (10)
No pot haver-hi un líder sense un relat, de la mateixa manera que el relat no existeix sense un narrador que l'imagine, el construïsca i el transmeta. I el relat no és un reguitzell de paraules, idees o dades. El relat és una història que cobra vida i és efectiu quan transmet, evoca, comunica, emociona, mobilitza, sedueix, identifica, compromet i convenç des de la veracitat del que sentim com a autèntic.(11)
Tot això, en un context social on el temps és un bé escàs, i el fet de captar la nostra atenció es converteix en tota una proesa. La política ha d'aprendre a explicar-nos coses, a narrar, a implicar-se des de l'emoció i la vivència. Necessitem líders polítics que no temen -fins i tot- comptar conflictes personals, febleses, que no reneguen de les emocions. Es va acabar el xerraire, el titellaire de paraules. El relat és la clau. I pot convertir-se en una eina de gran efectivitat per a captar el nostre interés en aquesta nova Economia de l'Atenció, de la qual ens parla Antonio Núñez en el seu últim llibre(12). En ella ja no manen els emissors, sinó els receptors o consumidors del missatge. I es comença a parlar dels primers com a creadors de relats, mentre que als segons els denomina usuaris de relats. Vivim immersos en un entorn infosaturado, on diversos estudis científics coincideixen a assenyalar que el cervell no pot gestionar simultàniament la gran quantitat d'informació i percepcions que rep diàriament.
5. Les imatges. Núñez defineix el relat com “una eina de comunicació estructurada en una seqüència d'esdeveniments que apel·len als nostres sentits i emocions.” Ens parla dels mites, els ritus, els arquetips i les metàfores com quatre dels elements imprescindibles per a fer més persuasiu i efectiu el nostre relat. Els marcs simbòlics compartits i consensuats al llarg de la història com a creences universals, l'evocació d'imatges i idees que viuen en el nostre subconscient i que desperten en cadascun emocions i experiències vitals, són elements clau en la construcció del relat.
En una altra de les seues obres(13), Lakoff i Johnson parlen de la metàfora com a principal mecanisme pel qual entenem conceptes abstractes i realitzem el raonament abstracte. D'ací, la importància de la metàfora en la construcció del discurs i de la imatge que volem transmetre.
La pròpia estructura del relat (amb un narrador i una història que té personatges, un principi, un nus i un desenllaç o final que il·lustra una veritat, un ensenyament que tots assimilem a partir de les nostres pròpies experiències), aconsegueix, d'entrada, captar millor la nostra atenció i que retinguem de manera clara idees, imatges i sensacions que fan del relat una mica viu i ple de matisos i significats.
Conclusió
El plaer estètic de la paraula i de la història ben narrada es converteix en un clar aliat en l'acció política. L'efecte d'un bon relat perdura i resisteix al temps i els envits. El polític com a narrador és el nou repte per a una interpretació actualitzada i contemporània del projecte polític. La intencionalitat amb la qual desplega la seua història, la veu, el to i els silencis intencionats, emocionats, expectants…, al costat dels gestos, el llenguatge no verbal, formen part de la capacitat expressiva de la política de la paraula. No hi ha per què avergonyir-se o menysprear la necessitat i la urgència de la política del relat.
No estic parlant d'oratòria, imprescindible i necessària. Tampoc de facilitat de paraula. Estic parlant, precisament, de la història que ens conten les paraules polítiques. Aqueixa és la seua força. El to, el timbre, els recursos dialèctics, l'oratòria parlamentària és només tècnica i, com a tal, pot adquirir-se, millorar-se, polir-se…, però la història política és la clau. Aprenguem de nou les claus per a entendre la realitat i per a explicar el nostre projecte.
El món de hui necessita més que mai històries per a ser compartides. Paraules per a canviar el món.
(1)Eva Illouz. Intimitats congelades. Les emocions en el capitalisme. (Katz Editors, 2007)
(2)En un dels últims anuncis publicitaris de Repsol la veu en off recitava frases del poema “If” de l'escriptor britànic Rudyard Kipling.
(3)En l'anunci del SEAT León, el text utilitzat està basat en l'obra Històries de Cronopios i Fames, de Julio Cortázar, on el mateix autor posa la veu.
(4)La marca de vaquers Levi’s utilitza en la seua publicitat algunes rimes clàssiques, en versió modernitzada, de l'obra El somni d'una nit d'estiu de William Shakespeare.
(5)Javier Redondo. “La videopolítica contra la raó democràtica”. (El Mundo, 13.01.08)
(6)Raimon Obiols, “Comunicación y manipulación”, en el seu blog “Notas de Bruselas” (28.12.07)
(7)Ulrick Beck. La sociedad del riesgo. Hacia una nueva modernidad. (Paidós, 1998)
(8)George Lakoff. Don’t Think of an Elephant! Know Your Values and Frame the Debat (Chelsea Green Publishing, 2004)
(9)Albert Aixalà, director de la Fundació Rafael Campalans. “Els valors i el llenguatge de l’esquerra”. (Idees FRC, Número VII, gener 2008).
(10)Juan-José López Burniol. “De líders i polítics. Llums i ombres en l'exercici del poder.” (El Periódico, 14.09.2006)
(11)”El lideratge és més que una qüestió d'esforç i dinamisme; de risc i de repte; una qüestió de projecció, de percepcions i contrastos; d'audiències i de missatges. La imatge és la forma més segura per a transmetre una idea.” Walter Lippman.
(12)Antonio Núñez. Serà millor que ho comptes!Els relats com a eines de comunicació. (Empresa Activa, 2007).
(13)George Lakoff i Mark Johnson. Metàfores de la vida quotidiana. (Càtedra. Madrid, 1991).
Publicat en: Revista Fundació Rafael Campalans (primavera 2008)
Documents d'interés:
Veure document power point “El relat polític: les idees viscudes”
Introducció
El relat, una oportunitat política
Per una construcció democràtica i progressista del relat polític
1. Els marcs
2. Els valors
3. Les paraules
4. El lideratge
5. Les imatges
Conclusió
L'assessor polític del Partit Demòcrata nord-americà, Stanley Greenberg, sol emprar una suggeridora frase en referir-se a la contesa política entre els líders i els partits polítics: “El relat, la narració, és la clau de tot.” En conseqüència, el partit (i el polític) que la millor història, gana.
El professor José Vidal-Beneyto afirma que “la pràctica de contar històries és una nova modalitat de comunicació que actualitza les estratègies de persuasió i desenvolupa i aprofundeix les tècniques de la propaganda, utilitzant els recursos de l'univers narratiu per a crear una estructura receptiva i un clima emocional favorables a l'assoliment dels objectius de qui els utilitza.” Vidal-Beneyto ens ha recuperat, recentment, les referències bibliogràfiques i conceptuals que estan darrere d'aquesta “nova modalitat” en una sèrie d'articles sota el títol de “Conte'm un conte”. Rescata, especialment, a Roland Barthes que, en el seu llibre (Seuil, 1981), ens recorda com el relat (les seues virtuts, la seua estructura, les seues intencions) formen part de la història de la humanitat i de la cultura. No hi ha poble sense relat, sense èpica. La història és inseparable de la seua narració.
Però la projecció creixent del relat com a discurs polític ha despertat els recels, les crítiques i els advertiments apocalíptics de molts autors sobre la fi de la democràcia i de la política, si el “relat” (com a tècnica de màrqueting i com a ficció) aconsegueix substituir al “projecte” polític en un entorn cada vegada més dependent i condicionat pels mitjans de comunicació.
El relat com a ficció, a través de la capacitat narrativa i la creació literària, ja és utilitzat sense escrúpols (o sense complexos) pel mercat, a través de la publicitat. Eva Illouz(1) va més lluny encara i afirma que “les fantasies mai van ser tan abundants i múltiples en la cultura que les construix sense parar, però poden haver-se tornat estèrils perquè cada vegada estan més desconnectades de la realitat i integrades al món hiperracional de l'elecció i la informació sobre el mercat.”
Que Kipling(2) o Cortázar(3) siguen el reclam principal d'anuncis de carburants o de cotxes, o que Shakespeare(4) venga texans seria la prova definitiva, no solament de la banalització de la cultura al servici del mercat, sinó de la victòria final de la ficció (literària, artística, creativa…) sobre la realitat.
A més, les possibilitats virals de la cultura digital amplificarien, segons aquests crítics, l'efecte pervers de la subordinació política a la cultura de la marca (de la qual el relat seria la seua sublimació més perillosa), donada la seua capacitat de propagació, multiplicació i transmissió. Reduir el pensament (l'anàlisi) a la seua narració, seria el principi de la fi.
Javier Redondo(5) alerta que “enfront del pedagog polític se situa de nou el seductor mediàtic, que té una concepció de la política basada en la química, en el feeling”. Redondo posa com a exemple la videopolítica, (“política reduïda al poder emotiu de la imatge”) que ressuscita la propaganda o multiplica la demagògia “perquè s'acobla perfectament al mitjà de difusió, Internet, on l'individu precipitat cerca la seua pròpia injecció de pseudoinformación”.
En opinió de tots aquests autors, el relat simplifica, estimula la passió superficial i contribueix a convertir la política en espectacle, especialment en les campanyes electorals (cada vegada més permanents), i comporta un alt risc d'evasió dels problemes reals i de la seua comprensió.
Si el relat és perillós, no els “conte” el que es diu dels narradors i els seus facilitadors (tècnics, professionals, creadors, assessors, spin doctors…) que obsessionats pel poder (inclòs el seu, pensen) i per la fascinació transformadora (“manipuladora“, dirien) de les seues tècniques, han segrestat la política i, la qual cosa és pitjor, als seus líders per a reduir-los a contacontes sense criteri, sense autonomia i sense idees.
Raimon Obiols sentència(6): “En realitat, la retòrica ha usat sempre aquestes armes, de l'una o l'altra manera, més conscient o més instintiva. La novetat ara és la seua irradiació de masses, la seua persistència persuasiva, la seua professionalitat manipuladora. Comentant aquesta situació, Bosetti cita Bertrand Russell que deia que una dels tasques de l'educació en democràcia havia de consistir a “fer els ciutadans immunes a l'eloqüència”. Hui això significa que cal protegir-se de la màgia de les paraules i de les imatges i rebutjar el verí compost pel cocktail diari (quan la televisió o la ràdio són manipulats) de continguts brutals i tècniques comunicatives summament sofisticades.”
El relat, una oportunitat política
Malgrat tant auguri crític i de tants advertiments dramàtics, la necessitat d'una política del relat (que interprete, que li done sentit a la realitat i que convertisca en comunicació el projecte polític) és una nova oportunitat per a la humanització de la política en el segle XXI.
Per què l'esquerra, o alguns exquisits guardians de la veritat ideològica, tem la contaminació de la tècnica? No és la comunicació un valor polític? Pot haver-hi política transformadora sense majories democràtiques? I aquestes… no han de guanyar-se en el terreny de la convicció? A què ve tant recel preventiu al nou, l'emergent, als nous instruments?
A vegades, tinc la impressió que preferim que ens donen la raó abans que compartir-la i guanyar-la. Massa vanitat pretensiosa pot instal·lar-nos en la confortabilitat intel·lectual del “pur”, mentre els adversaris ideològics, i els seus poders, guanyen espais culturals, de valors i, sobretot, eleccions.
No hi ha derrotes dolces ni autocomplaents. Simplement hi ha derrotes que retarden les victòries imprescindibles. Mentre el món -i el nostre món quotidià- necessita, urgentment, una nova governabilitat democràtica i progressista no podem conformar-nos amb l'exquisida distància del qui mai es contamina, encara que mai guanye.
Necessitem un nou relat de l'esquerra. Sí, emocional, èpic, transformador. I només podrem reinterpretar-ho si modifiquem la nostra actitud. La talaia intel·lectual dels qui creuen que el món simplement se suïcida, perquè els seus habitants no escolten els profetes de la racionalitat, pot ser depressiva.
Necessitem un relat coral i compartit. Però abans hem d'escoltar, de nou, si volem que ens escolten. La conversa és el “estat” natural en la nova societat de la informació i de la comunicació. Per això, les eines que més triomfen en la web 2.0 són les que generen conversa. “Els mercats són converses” (Manifest Cluetrain). Una major capacitat de diàleg, de conversa, obri nous escenaris per al lideratge polític.
En aquest context, sorgeix, entre molts altres i nous conflictes, fractures i desafiaments, el debat sociològic sobre la soledat, per exemple, que és el temor al futur més dur al qual una nova política del col·lectiu ha de fer front. Una societat, i una comunitat, amb més incerteses que certeses necessita parlar, conversar, per a no sentir-se sola, sense horitzó.
Ulrick Beck(7) l'expressa amb claredat: “Amb més urgència que mai necessitem conceptes que ens permeten pensar d'una manera nova el nou que se'ns tira damunt i viure i actuar amb això. Seguir la pista dels nous conceptes que hui ja es mostren sota les ruïnes dels vells és una empresa difícil.”
Necessitem esperançar-nos per a creure que hi ha futur i noves oportunitats. La política ha de ser l'emoció de l'esperança necessària i urgent. No hi ha dades de la realitat que ens asseguren noves metes confortables, ni tan sols tenim la seguretat de mantindre els nostres nivells de benestar, amenaçats pel canvi climàtic, el terrorisme, les fractures socials o tecnològiques i una globalització no democràtica. Enfront d'una tossuda realitat, només un discurs capaç de generar una il·lusió col·lectiva o, almenys, un compromís col·lectiu, pot oferir confiança a la ciutadania. D'ací bona part del desprestigi de la política. Aquesta ha deixat de ser un relat èpic, transformador, mobilitzador.
Per una construcció democràtica i progressista del relat polític
1. Els marcs. George Lakoff(8) afirma que els denominats marcs conceptuals o frames influeixen, d'una banda, en les nostres percepcions polítiques i en les nostres intencions de vot i, per un altre, que poden ser modificats a través del discurs polític. Lakoff parla de les metàfores amagades que els frames guarden dins. Els marcs són estructures mentals que determinen la manera en què veiem el món, les metes que perseguim, els plans que fem, la manera en què ens comportem i la manera en el qual avaluem els resultats obtinguts. Les nostres idees polítiques depenen dels marcs en els quals ens movem i les canviarem en la mesura en què aquests ho facen.
Els marcs no es veuen, no se senten. Formen part de l'inconscient cognitiu i només podem accedir a ells de manera indirecta a través de les seues conseqüències i del llenguatge. Totes les paraules adquireixen el seu sentit dins d'un marc. En les campanyes electorals, per exemple, es tracta d'activar el model que pretenem. D'atraure els situats enmig d'un i un altre model i/o als qui alternen els seus models segons les seues activitats. La gent vota en moltes ocasions segons la seua identitat moral i els seus valors, tot i que aquests vagen en contra dels seus interessos.
Manuel Castells reflexionava en un dels seus articles sobre la teoria de Lakoff: “Ha descobert Lakoff la pedra filosofal de la manipulació política i per tant l'antídot contra ella? Doncs una cosa així. La seua idea és molt simple, encara que ha sigut argumentada amb trellat en diversos volums d'investigació importants fins a arribar al seu estadi panfletari. La ciència cognitiva ha establit que pensem en termes de marcs mentals i metàfores, abans d'entrar en el raonament analític. Aquests marcs mentals (frames) tenen existència material, estan en les sinapsis del nostre cervell, configurats físicament en els circuits neuronals. Quan la informació que rebem (les dades) no es conformen als marcs inscrits en el nostre cervell, ens quedem amb els marcs i ignorem els fets. (…) Però com tots tenim diferents marcs de referència, la clau és com activar aqueixos valors latents, com fer que el desig de solidaritat siga més forta que l'agressivitat individualista o el desig de pau més forta que la por.”
2. Els valors. La construcció del propi relat ha de sustentar-se sobre la base dels valors i idees que volem transmetre. És necessari tindre sempre present l'existència de marcs conceptuals predeterminats i, com a conseqüència, desenvolupar el nostre relat de manera coherent, en funció d'un marc propi, que siga capaç d'evocar i activar en la societat aquells marcs que ens siguen favorables, a través d'un ús eficaç i estudiat de la paraula, l'acció i la imatge.
Compartisc amb Albert Aixalà(9) que “l'esquerra, a pesar que té un model referencial ben definit, a vegades és incapaç de parlar amb un llenguatge comprensible perquè renúncia obertament a utilitzar no solament les emocions sinó també els valors en el debat públic. Vivim, encara, en el mite de la racionalitat il·lustrada i del materialisme marxista, pensant que els ciutadans voten en funció dels seus interessos materials i no segons els seus valors o identitats”.
3. Les paraules. La recuperació del poder de la paraula és l'objectiu de la política del relat. Estem immersos en una cacofonia de missatges i consignes (mediàtics, publicitaris, electorals, tecnològics…), on la pèrdua de sentit i el valor de les paraules, empobreix l'essència del pensament. L'enorme saturació d'informació (que no hem demanat, ni seleccionat…) que simplement ens “ataca”, interpel·la, interromp, molesta… i a la qual ens veiem sotmesos, on i off line, genera un “soroll” permanent, una gran caixa de ressonància, on alçar la veu per damunt de l'altre i multiplicar la intensitat dels impactes no resulta efectiu. Tot el contrari. El soroll permanent fa que bloquegem mecànicament la nostra capacitat receptiva, deixant de parar atenció fins i tot a aquells temes que serien susceptibles d'atraure el nostre interés. La desconfiança i el rebuig guanyen terreny. En aquest context, la força i el poder de la narració (Storytelling), ressorgeix ara amb més intensitat en la societat xarxa, la societat del coneiximent i de la informació. Una era de xarxes i d'individus que s'escolten els uns als altres i s'atorguen valor i legitimitat, en la mesura en què els seus relats resulten creïbles, autèntics (personals), i ens faciliten eines per a entendre millor el món que ens envolta.
4. El lideratge. El relat polític pot generar empatia i configurar una “explicació” amb capacitat integradora, construint lideratge social. El lideratge social és imprescindible per a la transformació i l'acció política. “Quin és, llavors, la diferència entre un polític i un líder? Senzillament, que un líder percep amb claredat la situació en què es troba el seu país, conforma un projecte de futur, l'exposa sense ambages i la gent li segueix perquè té credibilitat i, en conseqüència, s'identifica amb ell. En canvi, un polític esgota el seu quefer en la conquesta i la preservació del poder, utilitzant mètodes de màrqueting.” (10)
No pot haver-hi un líder sense un relat, de la mateixa manera que el relat no existeix sense un narrador que l'imagine, el construïsca i el transmeta. I el relat no és un reguitzell de paraules, idees o dades. El relat és una història que cobra vida i és efectiu quan transmet, evoca, comunica, emociona, mobilitza, sedueix, identifica, compromet i convenç des de la veracitat del que sentim com a autèntic.(11)
Tot això, en un context social on el temps és un bé escàs, i el fet de captar la nostra atenció es converteix en tota una proesa. La política ha d'aprendre a explicar-nos coses, a narrar, a implicar-se des de l'emoció i la vivència. Necessitem líders polítics que no temen -fins i tot- comptar conflictes personals, febleses, que no reneguen de les emocions. Es va acabar el xerraire, el titellaire de paraules. El relat és la clau. I pot convertir-se en una eina de gran efectivitat per a captar el nostre interés en aquesta nova Economia de l'Atenció, de la qual ens parla Antonio Núñez en el seu últim llibre(12). En ella ja no manen els emissors, sinó els receptors o consumidors del missatge. I es comença a parlar dels primers com a creadors de relats, mentre que als segons els denomina usuaris de relats. Vivim immersos en un entorn infosaturado, on diversos estudis científics coincideixen a assenyalar que el cervell no pot gestionar simultàniament la gran quantitat d'informació i percepcions que rep diàriament.
5. Les imatges. Núñez defineix el relat com “una eina de comunicació estructurada en una seqüència d'esdeveniments que apel·len als nostres sentits i emocions.” Ens parla dels mites, els ritus, els arquetips i les metàfores com quatre dels elements imprescindibles per a fer més persuasiu i efectiu el nostre relat. Els marcs simbòlics compartits i consensuats al llarg de la història com a creences universals, l'evocació d'imatges i idees que viuen en el nostre subconscient i que desperten en cadascun emocions i experiències vitals, són elements clau en la construcció del relat.
En una altra de les seues obres(13), Lakoff i Johnson parlen de la metàfora com a principal mecanisme pel qual entenem conceptes abstractes i realitzem el raonament abstracte. D'ací, la importància de la metàfora en la construcció del discurs i de la imatge que volem transmetre.
La pròpia estructura del relat (amb un narrador i una història que té personatges, un principi, un nus i un desenllaç o final que il·lustra una veritat, un ensenyament que tots assimilem a partir de les nostres pròpies experiències), aconsegueix, d'entrada, captar millor la nostra atenció i que retinguem de manera clara idees, imatges i sensacions que fan del relat una mica viu i ple de matisos i significats.
Conclusió
El plaer estètic de la paraula i de la història ben narrada es converteix en un clar aliat en l'acció política. L'efecte d'un bon relat perdura i resisteix al temps i els envits. El polític com a narrador és el nou repte per a una interpretació actualitzada i contemporània del projecte polític. La intencionalitat amb la qual desplega la seua història, la veu, el to i els silencis intencionats, emocionats, expectants…, al costat dels gestos, el llenguatge no verbal, formen part de la capacitat expressiva de la política de la paraula. No hi ha per què avergonyir-se o menysprear la necessitat i la urgència de la política del relat.
No estic parlant d'oratòria, imprescindible i necessària. Tampoc de facilitat de paraula. Estic parlant, precisament, de la història que ens conten les paraules polítiques. Aqueixa és la seua força. El to, el timbre, els recursos dialèctics, l'oratòria parlamentària és només tècnica i, com a tal, pot adquirir-se, millorar-se, polir-se…, però la història política és la clau. Aprenguem de nou les claus per a entendre la realitat i per a explicar el nostre projecte.
El món de hui necessita més que mai històries per a ser compartides. Paraules per a canviar el món.
(1)Eva Illouz. Intimitats congelades. Les emocions en el capitalisme. (Katz Editors, 2007)
(2)En un dels últims anuncis publicitaris de Repsol la veu en off recitava frases del poema “If” de l'escriptor britànic Rudyard Kipling.
(3)En l'anunci del SEAT León, el text utilitzat està basat en l'obra Històries de Cronopios i Fames, de Julio Cortázar, on el mateix autor posa la veu.
(4)La marca de vaquers Levi’s utilitza en la seua publicitat algunes rimes clàssiques, en versió modernitzada, de l'obra El somni d'una nit d'estiu de William Shakespeare.
(5)Javier Redondo. “La videopolítica contra la raó democràtica”. (El Mundo, 13.01.08)
(6)Raimon Obiols, “Comunicación y manipulación”, en el seu blog “Notas de Bruselas” (28.12.07)
(7)Ulrick Beck. La sociedad del riesgo. Hacia una nueva modernidad. (Paidós, 1998)
(8)George Lakoff. Don’t Think of an Elephant! Know Your Values and Frame the Debat (Chelsea Green Publishing, 2004)
(9)Albert Aixalà, director de la Fundació Rafael Campalans. “Els valors i el llenguatge de l’esquerra”. (Idees FRC, Número VII, gener 2008).
(10)Juan-José López Burniol. “De líders i polítics. Llums i ombres en l'exercici del poder.” (El Periódico, 14.09.2006)
(11)”El lideratge és més que una qüestió d'esforç i dinamisme; de risc i de repte; una qüestió de projecció, de percepcions i contrastos; d'audiències i de missatges. La imatge és la forma més segura per a transmetre una idea.” Walter Lippman.
(12)Antonio Núñez. Serà millor que ho comptes!Els relats com a eines de comunicació. (Empresa Activa, 2007).
(13)George Lakoff i Mark Johnson. Metàfores de la vida quotidiana. (Càtedra. Madrid, 1991).
Publicat en: Revista Fundació Rafael Campalans (primavera 2008)
Documents d'interés:
Veure document power point “El relat polític: les idees viscudes”
