Han de cotitzar els robots a la seguretat social?
Per Carlos Javier Galán
No han de pagar els robots, sinó els seus amos per tot el que es derive de l'ús dels mateixos i els seus fabricants o programadors pels defectes que els siguen atribuïbles.
15 ABR 2019 - 08.42 CEST Article Original: https://retina.elpais.com/retina/2019/04/12/tendencias/1555063168_443364.html
S'imaginen una resolució oficial d'un parlament que incloguera referències al monstre de Frankenstein, a Pigmalión o al Golem de Praga? Perquè existeix. El 16 de febrer de 2017, la majoria d'eurodiputats va adoptar un acord que recordava aquests mites de la nostra cultura abans d'entrar en farina i sol·licitar al Consell i a la Comissió europea que presenten una proposta de Directiva per a desenvolupar normes civils en matèria de robòtica.
Fins a quin punt substituiran els robots a les persones en la realització de tasques professionals i laborals? En general, sembla majoritària i molt estesa l'opinió que l'expansió dels enginys electrònics tindrà impacte negatiu -si més no en una primera fase d'adaptació- en matèria d'ocupació. La consultora McKinsey Global creu que el 20% dels treballadors del món seran reemplaçats per robots en sol 12 anys. Un estudi de la Universitat d'Oxford sosté que, en un interval de 10 a 20 anys, el 47% dels treballs seran realitzats per màquines.
Al febrer es va sotmetre a la consideració del Pacte de Toledo un text que reunia alt grau de consens, encara que finalment no va tirar avant, possiblement per la imminència de l'horitzó electoral. La proposta de resolució incloïa una afirmació que, no obstant això, no consta que resultara controvertida: “Si la revolució tecnològica implica un increment de la productivitat, però no necessàriament un augment de l'ocupació, el repte passa per trobar mecanismes innovadors que complementen el finançament de la Seguretat Social”.
Estaven volent obrir els experts i els partits polítics la porta al fet que els robots cotitzen a la Seguretat Social?
El líder d'UGT, Pepe Álvarez, defensava eixa idea, assegurant que “el procés d'irrupció dels robots en l'Economia tindrà conseqüències directes sobre els treballadors, els seus llocs de treball, els seus salaris, les seues condicions laborals, sobre les cotitzacions socials i les seues pensions, els sistemes fiscals i els de protecció social. Quan ens pronunciem a favor que els robots cotitzen a la Seguretat Social el que fem és una simplificació metafòrica per a posar sobre la taula aquest problema i la necessitat de buscar solucions per a afrontar-lo (…). Aquests robots substituiran a molts treballadors que deixaran de guanyar un salari, no podran cotitzar a la Seguretat Social i no pagaran impostos, i això tindrà una conseqüència directa sobre el nostre sistema de pensions”.
No coincidia amb ell el seu homòleg de Comissions Obreres, Unai Sordo, qui considera que “gravar fiscalment el que no deixa de ser una inversió en tecnologia, productiva, no sembla ser el millor camí perquè la productivitat de les empreses millore”. Aposta, no obstant això, per millorar la configuració de l'Impost de Societats perquè eixa millora de rendiment empresarial es traduïsca en una contribució efectiva a les arques públiques.
Han de pagar els robots... o els seus amos?
Dos són les grans línies que s'apunten a l'hora de configurar obligacions vinculades a aquestes tecnologies. Una d'elles passaria per dotar als robots de cert reconeixement jurídic, una espècie de personalitat digital. Així, el parlament europeu apunta expressament a una personalitat electrònica com a forma de personalitat jurídica específica, si més no per als robots autònoms més complexos.
Personalment, no soc partidari d'aquesta via, perquè em sembla que genera més complicacions que avantatges. Si ni tan sols hem reconegut a altres éssers vius, com els animals, ser titulars limitats de drets i obligacions, fer ara el pas de reconéixer alguna espècie de pseudopersonalidad a màquines, a creacions de l'ésser humà, resulta innecessari. Tots els reptes jurídics que planteja la robòtica -des de la responsabilitat civil a la tributació, passant per principis ètics, propietat intel·lectual, seguretat, etc.- em sembla que es poden resoldre legislativament amb un sistema de registre i establint una persona física o jurídica responsable d'aquests.
Realment, i per simplificar, no han de pagar els robots, sinó els seus amos per tot el que es derive de l'ús dels mateixos i els seus fabricants o programadors pels defectes que els siguen atribuïbles. Com succeeix hui amb els vehicles o amb qualsevol altra maquinària.
Per tant, no cal dir que no crec que els robots com a tals hagen de tindre obligació de cotitzar, com tampoc han de generar cap dels drets propis dels cotitzadors ni ser creditors de prestacions de Seguretat Social. Pense, no obstant això que cal articular mecanismes perquè els qui empren eixos robots sí que contribuïsquen al finançament del nostre sistema de Seguretat Social.
L'opinió de Unai Sordo planteja, al meu judici, almenys dos inconvenients. En principi, no em sembla inqüestionable eixa equació de “a major nombre de robots, major productivitat i, com a conseqüència, major benefici empresarial”. Pot haver-hi casos en els quals simplement se substituïsquen persones per màquines sense que això siga més barat per a l'empresa, que pot fer-ho motivada per altres beneficis indirectes: guanyar en precisió en les tasques o evitar factors tan pròpiament humans com l'error o el conflicte. Estaríem davant supòsits en els quals es destruiria ocupació sense augmentar el benefici empresarial ni, per tant, la tributació sobre aquest.
D'altra banda, una major recaptació en l'Impost de Societats ara com ara no té impacte en el sistema de pensions. El nostre sistema contributiu finança prestacions amb cotitzacions i no amb tributs. Els Impostos, per definició legal (article 2.2.c de la Llei General Tributària), no són finalistes: van a la caixa comuna de les Administracions, la seua recaptació no s'assigna a una destinació concreta. Els pagaments finalistes, com les taxes o els preus públics, responen a un servei prestat i es destinen a finançar el mateix. Però ací tampoc estem un servei concret que vagen a proporcionar els poders públics als titulars d'enginys tecnològics. La pretensió és que les empreses usuàries de robots contribuïsquen al sosteniment del sistema públic de Seguretat Social però sense una contraprestació particular.
És clar què és un robot?
Una altra de les dificultats que es poden plantejar és precisament l'abast d'una mesura d'aquest tipus i com evitar les més que previsibles maniobres d'elusió.
Perquè, en definitiva, què és un robot i què no ho és? Si posem l'èmfasi en la capacitat de fer tasques de forma autònoma una vegada programades, moltes màquines de qualsevol cadena de muntatge actual podrien ser incloses en el concepte. Si, per contra, posem l'accent en la intel·ligència artificial, qualsevol ordinador podria ser considerat com a tal. El terme encunyat per l'escriptor txec Karel Čapek no posseeix una accepció unívoca i universalment acceptada… i molt menys ho serà quan de la mateixa es derive una obligació contributiva.
Una vegada establida en la norma una definició de què es considera robot a l'efecte d'aportació pública, no tinc cap dubte que, en molts casos i en la mesura que siga possible, es modificaran característiques tècniques per a quedar fora de l'abast de qualsevol gravamen, tot i que l'enginy electrònic en qüestió sí que estiga substituint al treball humà i no tinga un paper merament auxiliar d'aquest.
Coincidisc amb els redactors del document del Pacte de Toledo abans citat que tenim un important desafiament: trobar mecanismes de finançament innovadors, si volem que la robòtica no tinga un impacte negatiu sobre la sostenibilitat del sistema de prestacions. Per usar terminologia tributària, no crec que els robots hagen de ser considerats “subjectes passius”, però sí “fet imposable”: els seus amos hauran d'assumir obligacions. Caldrà determinar què entenem per robot a aquest efecte. I es fa necessari anar desenvolupant algun nou concepte de cotització empresarial vinculada a la substitució tecnològica de l'actual mà d'obra que, d'alguna forma, es destine al finançament de prestacions de Seguretat Social i no a les arques de les Administracions en general. Els robots, fet i fet, hauran d'estar al servei del benestar de les persones.
Carlos Javier Galán és professor de Dret Laboral de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i director de Alberche Advocats
Per Carlos Javier Galán
No han de pagar els robots, sinó els seus amos per tot el que es derive de l'ús dels mateixos i els seus fabricants o programadors pels defectes que els siguen atribuïbles.
15 ABR 2019 - 08.42 CEST Article Original: https://retina.elpais.com/retina/2019/04/12/tendencias/1555063168_443364.html
S'imaginen una resolució oficial d'un parlament que incloguera referències al monstre de Frankenstein, a Pigmalión o al Golem de Praga? Perquè existeix. El 16 de febrer de 2017, la majoria d'eurodiputats va adoptar un acord que recordava aquests mites de la nostra cultura abans d'entrar en farina i sol·licitar al Consell i a la Comissió europea que presenten una proposta de Directiva per a desenvolupar normes civils en matèria de robòtica.
Fins a quin punt substituiran els robots a les persones en la realització de tasques professionals i laborals? En general, sembla majoritària i molt estesa l'opinió que l'expansió dels enginys electrònics tindrà impacte negatiu -si més no en una primera fase d'adaptació- en matèria d'ocupació. La consultora McKinsey Global creu que el 20% dels treballadors del món seran reemplaçats per robots en sol 12 anys. Un estudi de la Universitat d'Oxford sosté que, en un interval de 10 a 20 anys, el 47% dels treballs seran realitzats per màquines.
Al febrer es va sotmetre a la consideració del Pacte de Toledo un text que reunia alt grau de consens, encara que finalment no va tirar avant, possiblement per la imminència de l'horitzó electoral. La proposta de resolució incloïa una afirmació que, no obstant això, no consta que resultara controvertida: “Si la revolució tecnològica implica un increment de la productivitat, però no necessàriament un augment de l'ocupació, el repte passa per trobar mecanismes innovadors que complementen el finançament de la Seguretat Social”.
Estaven volent obrir els experts i els partits polítics la porta al fet que els robots cotitzen a la Seguretat Social?
El líder d'UGT, Pepe Álvarez, defensava eixa idea, assegurant que “el procés d'irrupció dels robots en l'Economia tindrà conseqüències directes sobre els treballadors, els seus llocs de treball, els seus salaris, les seues condicions laborals, sobre les cotitzacions socials i les seues pensions, els sistemes fiscals i els de protecció social. Quan ens pronunciem a favor que els robots cotitzen a la Seguretat Social el que fem és una simplificació metafòrica per a posar sobre la taula aquest problema i la necessitat de buscar solucions per a afrontar-lo (…). Aquests robots substituiran a molts treballadors que deixaran de guanyar un salari, no podran cotitzar a la Seguretat Social i no pagaran impostos, i això tindrà una conseqüència directa sobre el nostre sistema de pensions”.
No coincidia amb ell el seu homòleg de Comissions Obreres, Unai Sordo, qui considera que “gravar fiscalment el que no deixa de ser una inversió en tecnologia, productiva, no sembla ser el millor camí perquè la productivitat de les empreses millore”. Aposta, no obstant això, per millorar la configuració de l'Impost de Societats perquè eixa millora de rendiment empresarial es traduïsca en una contribució efectiva a les arques públiques.
Han de pagar els robots... o els seus amos?
Dos són les grans línies que s'apunten a l'hora de configurar obligacions vinculades a aquestes tecnologies. Una d'elles passaria per dotar als robots de cert reconeixement jurídic, una espècie de personalitat digital. Així, el parlament europeu apunta expressament a una personalitat electrònica com a forma de personalitat jurídica específica, si més no per als robots autònoms més complexos.
Personalment, no soc partidari d'aquesta via, perquè em sembla que genera més complicacions que avantatges. Si ni tan sols hem reconegut a altres éssers vius, com els animals, ser titulars limitats de drets i obligacions, fer ara el pas de reconéixer alguna espècie de pseudopersonalidad a màquines, a creacions de l'ésser humà, resulta innecessari. Tots els reptes jurídics que planteja la robòtica -des de la responsabilitat civil a la tributació, passant per principis ètics, propietat intel·lectual, seguretat, etc.- em sembla que es poden resoldre legislativament amb un sistema de registre i establint una persona física o jurídica responsable d'aquests.
Realment, i per simplificar, no han de pagar els robots, sinó els seus amos per tot el que es derive de l'ús dels mateixos i els seus fabricants o programadors pels defectes que els siguen atribuïbles. Com succeeix hui amb els vehicles o amb qualsevol altra maquinària.
Per tant, no cal dir que no crec que els robots com a tals hagen de tindre obligació de cotitzar, com tampoc han de generar cap dels drets propis dels cotitzadors ni ser creditors de prestacions de Seguretat Social. Pense, no obstant això que cal articular mecanismes perquè els qui empren eixos robots sí que contribuïsquen al finançament del nostre sistema de Seguretat Social.
L'opinió de Unai Sordo planteja, al meu judici, almenys dos inconvenients. En principi, no em sembla inqüestionable eixa equació de “a major nombre de robots, major productivitat i, com a conseqüència, major benefici empresarial”. Pot haver-hi casos en els quals simplement se substituïsquen persones per màquines sense que això siga més barat per a l'empresa, que pot fer-ho motivada per altres beneficis indirectes: guanyar en precisió en les tasques o evitar factors tan pròpiament humans com l'error o el conflicte. Estaríem davant supòsits en els quals es destruiria ocupació sense augmentar el benefici empresarial ni, per tant, la tributació sobre aquest.
D'altra banda, una major recaptació en l'Impost de Societats ara com ara no té impacte en el sistema de pensions. El nostre sistema contributiu finança prestacions amb cotitzacions i no amb tributs. Els Impostos, per definició legal (article 2.2.c de la Llei General Tributària), no són finalistes: van a la caixa comuna de les Administracions, la seua recaptació no s'assigna a una destinació concreta. Els pagaments finalistes, com les taxes o els preus públics, responen a un servei prestat i es destinen a finançar el mateix. Però ací tampoc estem un servei concret que vagen a proporcionar els poders públics als titulars d'enginys tecnològics. La pretensió és que les empreses usuàries de robots contribuïsquen al sosteniment del sistema públic de Seguretat Social però sense una contraprestació particular.
És clar què és un robot?
Una altra de les dificultats que es poden plantejar és precisament l'abast d'una mesura d'aquest tipus i com evitar les més que previsibles maniobres d'elusió.
Perquè, en definitiva, què és un robot i què no ho és? Si posem l'èmfasi en la capacitat de fer tasques de forma autònoma una vegada programades, moltes màquines de qualsevol cadena de muntatge actual podrien ser incloses en el concepte. Si, per contra, posem l'accent en la intel·ligència artificial, qualsevol ordinador podria ser considerat com a tal. El terme encunyat per l'escriptor txec Karel Čapek no posseeix una accepció unívoca i universalment acceptada… i molt menys ho serà quan de la mateixa es derive una obligació contributiva.
Una vegada establida en la norma una definició de què es considera robot a l'efecte d'aportació pública, no tinc cap dubte que, en molts casos i en la mesura que siga possible, es modificaran característiques tècniques per a quedar fora de l'abast de qualsevol gravamen, tot i que l'enginy electrònic en qüestió sí que estiga substituint al treball humà i no tinga un paper merament auxiliar d'aquest.
Coincidisc amb els redactors del document del Pacte de Toledo abans citat que tenim un important desafiament: trobar mecanismes de finançament innovadors, si volem que la robòtica no tinga un impacte negatiu sobre la sostenibilitat del sistema de prestacions. Per usar terminologia tributària, no crec que els robots hagen de ser considerats “subjectes passius”, però sí “fet imposable”: els seus amos hauran d'assumir obligacions. Caldrà determinar què entenem per robot a aquest efecte. I es fa necessari anar desenvolupant algun nou concepte de cotització empresarial vinculada a la substitució tecnològica de l'actual mà d'obra que, d'alguna forma, es destine al finançament de prestacions de Seguretat Social i no a les arques de les Administracions en general. Els robots, fet i fet, hauran d'estar al servei del benestar de les persones.
Carlos Javier Galán és professor de Dret Laboral de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i director de Alberche Advocats
