Enrique Dans: Article original: https://www.enriquedans.com/2019/07/deepfakes-e-identidad-corporativa.html?amp=1&__twitter_impression=true
L'auge dels deepfakes, vídeos obtinguts mitjançant l'aplicació de deep learning i tècniques de Generative Adversarial Networks (GANs), va començar generant una gran preocupació associada fonamentalment al món de la política, com correspon al fet que, com una derivada de la seua elevada visibilitat general i de la gran disponibilitat de vídeos potencialment utilitzables mitjançant manipulacions senzilles, la gran majoria de personatges utilitzats per a les demostracions inicials anaren personatges d'aqueix àmbit específic.
Ràpidament, es va començar a parlar de la possibilitat de la nova «era de la desinformació«, que els deepfakes destruïren la confiança en la societat, que arribaren a jugar un paper important en futurs processos electorals, i el pànic davant aqueixos hipotètics escenaris va portar a successius intents de desenvolupament d'eines per a tractar de destriar si un vídeo és vertader o fals, si ha sigut manipulat o no, alguna cosa que, a més, tendeix a funcionar com una GAN més, donant lloc a una autèntica carrera armamentística entre els qui aspiren a capturar vídeos falsos i els que intenten generar falsificacions cada vegada més difícils de capturar. Ensinistrar als periodistes i a la societat en el seu conjunt per a detectar deepfakes o desconfiar davant tota informació potencialment falsa és, en qualsevol cas, una cosa positiva i que marca la importància d'emfatitzar la importància del pensament crític en l'educació.
No obstant això, estava molt clar que la política era únicament la primera fase del problema. De fet, les primeres fases de desenvolupament dels deepfakes van tindre més que veure amb la inserció de rostres de famosos en vídeos pornogràfics – alguna cosa que Scarlett Johansson va definir directament com a «causa perduda» – , per a crear esborronadors vídeos falsos de revenge porn, per a imaginar-te nua a qualsevol dona de la qual tingues una fotografia de cos complet, o per a posar la teua cara en qualsevol GIF animat.
Tot indica que la següent fase és l'aplicació dels deepfakes al món corporatiu: des de manipulacions innocents i divertides basades en l'ús de dobles fins a tècniques molt més sibil·lines o complexes, la manipulació sempre ha estat present de l'una o l'altra manera en la comunicació empresarial, i la possibilitat de presentar a un directiu mostrant un comportament poc edificant, dient alguna cosa que soscave la confiança en el seu producte o generant atenció sobre algun punt feble de la seua companyia és no solament senzilla, sinó que s'interpreta com una d'aqueixes fronteres que molts publicistes o estrategs del tres al quart agraden desafiar.
Com pot defensar-se una companyia del possible ús de deepfakes per a perjudicar la seua imatge o la seua comunicació? La resposta és senzilla: sent ràpida i assegurant-se ser l'interlocutor preferent per a buidar qualsevol dubte. Això implica no solament ser capaços d'oferir respostes ràpides als qui les busquen, sinó a més, ser capaç de difondre-les a la velocitat adequada, sense dependre de notes de premsa o de la participació de tercers.
La seqüència és clara: si veig un vídeo sorprenent sobre una companyia, és possible que tinga el reflex d'acudir a la seua pàgina web, pàgina de Facebook o Twitter corporatiu per a veure si han dit alguna cosa sobre aquest tema. Si aqueixes pàgines no diuen res, mostren el mateix avorrit aspecte d'ahir amb únicament un espai marginal dedicat a una avorrida pestanya de notícies, o manquen de cap informació sobre aquest tema perquè el director de comunicació està esperant que siga dilluns per a tractar d'organitzar una reunió amb la seua agència de comunicació i veure, si això, si es posen a preparar una nota de premsa que enviar als mitjans, el normal serà que la meua propensió a creure'm aqueix vídeo sorprenent cresca.
En una societat en la qual qualsevol pot crear un vídeo del CEO de la teua companyia dient sense parpellejar que utilitza el producte de la competència perquè li agrada més, i això és sol per posar un exemple relativament innocent, les companyies han de repensar la seua presència en termes de comunicació per a ser capaces de palanquejar la seua pàgina web i les seues xarxes socials en aqueix sentit. Les que només saben utilitzar aqueixos mitjans per a llançar avorrits missatges despersonalitzats, buits i estàndard, ho tindran molt pitjor que aquelles companyies que hagen sigut capaces de crear una presència que faça que qualsevol es plantege, per pura lògica, acudir ací quan es tracte de buidar qualsevol tipus de dubte.
Quin tipus de comunicació té la teua companyia? Serviria d'alguna cosa si haguera de palanquejar-la davant un cas de crisi comunicativa, deguda a un deepfake o a una altra circumstància? Tens suficient agilitat i legitimitat comunicativa com per a defensar-te d'aquest tipus de qüestions, o continues enviant notes de premsa i depenent que el mitjà de torn decidisca publicar-les o no?
L'auge dels deepfakes, vídeos obtinguts mitjançant l'aplicació de deep learning i tècniques de Generative Adversarial Networks (GANs), va començar generant una gran preocupació associada fonamentalment al món de la política, com correspon al fet que, com una derivada de la seua elevada visibilitat general i de la gran disponibilitat de vídeos potencialment utilitzables mitjançant manipulacions senzilles, la gran majoria de personatges utilitzats per a les demostracions inicials anaren personatges d'aqueix àmbit específic.
Ràpidament, es va començar a parlar de la possibilitat de la nova «era de la desinformació«, que els deepfakes destruïren la confiança en la societat, que arribaren a jugar un paper important en futurs processos electorals, i el pànic davant aqueixos hipotètics escenaris va portar a successius intents de desenvolupament d'eines per a tractar de destriar si un vídeo és vertader o fals, si ha sigut manipulat o no, alguna cosa que, a més, tendeix a funcionar com una GAN més, donant lloc a una autèntica carrera armamentística entre els qui aspiren a capturar vídeos falsos i els que intenten generar falsificacions cada vegada més difícils de capturar. Ensinistrar als periodistes i a la societat en el seu conjunt per a detectar deepfakes o desconfiar davant tota informació potencialment falsa és, en qualsevol cas, una cosa positiva i que marca la importància d'emfatitzar la importància del pensament crític en l'educació.
No obstant això, estava molt clar que la política era únicament la primera fase del problema. De fet, les primeres fases de desenvolupament dels deepfakes van tindre més que veure amb la inserció de rostres de famosos en vídeos pornogràfics – alguna cosa que Scarlett Johansson va definir directament com a «causa perduda» – , per a crear esborronadors vídeos falsos de revenge porn, per a imaginar-te nua a qualsevol dona de la qual tingues una fotografia de cos complet, o per a posar la teua cara en qualsevol GIF animat.
Tot indica que la següent fase és l'aplicació dels deepfakes al món corporatiu: des de manipulacions innocents i divertides basades en l'ús de dobles fins a tècniques molt més sibil·lines o complexes, la manipulació sempre ha estat present de l'una o l'altra manera en la comunicació empresarial, i la possibilitat de presentar a un directiu mostrant un comportament poc edificant, dient alguna cosa que soscave la confiança en el seu producte o generant atenció sobre algun punt feble de la seua companyia és no solament senzilla, sinó que s'interpreta com una d'aqueixes fronteres que molts publicistes o estrategs del tres al quart agraden desafiar.
Com pot defensar-se una companyia del possible ús de deepfakes per a perjudicar la seua imatge o la seua comunicació? La resposta és senzilla: sent ràpida i assegurant-se ser l'interlocutor preferent per a buidar qualsevol dubte. Això implica no solament ser capaços d'oferir respostes ràpides als qui les busquen, sinó a més, ser capaç de difondre-les a la velocitat adequada, sense dependre de notes de premsa o de la participació de tercers.
La seqüència és clara: si veig un vídeo sorprenent sobre una companyia, és possible que tinga el reflex d'acudir a la seua pàgina web, pàgina de Facebook o Twitter corporatiu per a veure si han dit alguna cosa sobre aquest tema. Si aqueixes pàgines no diuen res, mostren el mateix avorrit aspecte d'ahir amb únicament un espai marginal dedicat a una avorrida pestanya de notícies, o manquen de cap informació sobre aquest tema perquè el director de comunicació està esperant que siga dilluns per a tractar d'organitzar una reunió amb la seua agència de comunicació i veure, si això, si es posen a preparar una nota de premsa que enviar als mitjans, el normal serà que la meua propensió a creure'm aqueix vídeo sorprenent cresca.
En una societat en la qual qualsevol pot crear un vídeo del CEO de la teua companyia dient sense parpellejar que utilitza el producte de la competència perquè li agrada més, i això és sol per posar un exemple relativament innocent, les companyies han de repensar la seua presència en termes de comunicació per a ser capaces de palanquejar la seua pàgina web i les seues xarxes socials en aqueix sentit. Les que només saben utilitzar aqueixos mitjans per a llançar avorrits missatges despersonalitzats, buits i estàndard, ho tindran molt pitjor que aquelles companyies que hagen sigut capaces de crear una presència que faça que qualsevol es plantege, per pura lògica, acudir ací quan es tracte de buidar qualsevol tipus de dubte.
Quin tipus de comunicació té la teua companyia? Serviria d'alguna cosa si haguera de palanquejar-la davant un cas de crisi comunicativa, deguda a un deepfake o a una altra circumstància? Tens suficient agilitat i legitimitat comunicativa com per a defensar-te d'aquest tipus de qüestions, o continues enviant notes de premsa i depenent que el mitjà de torn decidisca publicar-les o no?
