L'etern retorn del feixisme?
Es poden considerar feixistes Trump, Bolsonaro o Salvini? On estan els límits? Emilio Gentile, autor de l'assaig 'Qui és feixista' i expert en el desafiament que va crear Benito Mussolini, considera que no, però no nega l'auge de demòcrates sense ideals democràtics
JORGE DEL PALAU 29/07/2019 16.01 Article original: https://amp.elmundo.es/cultura/laesferadepapel/2019/07/29/5d3ada91fc6c83b90e8b46e1.html?__twitter_impression=true
Els fasci di combatimento de Benito Mussolini van ser fundats al març de 1919, en la plaça San Sepolcro de Milà. Allí es van reunir un centenar de exsocialistes, sindicalistes, anarquistes, republicans, futuristes i arditi, formant el nucli del moviment que en 1921 es transformaria en el Partit Nacional Feixista. La trajectòria del PNF va acabar en 1945 en una altra plaça de la mateixa ciutat, la del Loreto. Amb el cos sense vida de Mussolini penjat davant el poble, acompanyat del seu amant, Clara Petacci, i alguns dels seus col·laboradors.
La Segona Guerra Mundial va posar fi a l'experiència política del feixisme italià, un dels projectes polítics totalitaris més originals del segle XX. No obstant això, 100 anys després la paraula feixisme continua gaudint d'una salut immillorable en el nostre vocabulari polític. Sobretot des que l'ona expansiva de la crisi econòmica de 2008 ha posat en el centre de l'escena política mundial un nodrit nombre de partits populistes de dretes. Partits que per a alguns especialistes i acadèmics són una reencarnació del feixisme, representen al feixisme amb una altra vestidura o, d'alguna manera, han de considerar-se expressió contemporània del feixisme i els seus valors.
Ara bé, podem considerar feixistes a líders com Trump, Le Pen, Orban, Bolsonaro o Salvini? Aquesta és la pregunta que tracta de respondre Emilio Gentile. Professor emèrit de la Sapienza, un dels principals historiadors del feixisme italià, qui se suma amb tot el pes de la seua obra al debat sobre la suposada actualitat del feixisme. I ho fa per a assenyalar els perills de l'ús i abús de l'etiqueta feixista amb pretensions analítiques en política. Per a Gentile la resposta a la pregunta de dalt és clara: no. I la seua tesi és meridiana: "setanta anys després que el feixisme haja sigut mort i sepultat l'adjectiu feixista i el seu substantiu, amb un procés continu d'inflació semàntica, s'han usat indiscriminadament en la lluita política, en la historiografia i en les ciències socials".
Qui és feixista és un llibre àgil i de lectura fàcil. I com sol ser habitual en els treballs de Gentile, ben informat i documentat. El llibre es presenta com un diàleg imaginari que serveix com a excusa per a discutir les dinàmiques històriques, polítiques i culturals que han donat vida a l'adjectiu feixista més enllà del seu recorregut històric real. Per exemple, com explica molt bé Gentile, l'èxit de la utilització de l'adjectiu feixista com a mecanisme per a desacreditar als adversaris polítics no es pot entendre sense acudir a les estratègies de deslegitimació posades en marxa pels partits comunistes a partir de 1921.
Precisament, Gentile afirma que si volem entendre l'ús ampliat i estés que durant el segle XX s'ha fet de l'adjectiu feixista hem de viatjar a l'origen de la qüestió: la disputa per l'hegemonia en l'esquerra dels partits comunistes enfront dels partits socialistes i socialdemòcrates. En la batalla per liderar al moviment obrer d'entreguerres naix la diferenciació entre el feixista objectiu i el feixista camuflat. És a dir, el feixista i aquell que, a ulls dels partits comunistes, tutela els interessos que generen les precondicions del feixisme. I ací Gentile recull unes il·luminadores declaracions d'Antonio Gramsci al comité central del PCI en 1924, en les quals exhortava als seus correligionaris a "derrotar no solament al feixisme i Farinacci, sinó també al semifeixisme d'Amendola, Sturzo i Turati". És a dir, el feixisme dels líders del liberalisme, el popularisme democratacristià i el socialisme. Era el preludi a la teoria del socialfascismo que Stalin va imposar a la Internacional Comunista en 1929.
Afirma Gentile que la diferenciació entre el feixisme objectiu i el feixisme camuflat és la clau que "ha contribuït a atorgar al feixisme una perenne ubiqüitat temporal i geogràfica". Una de les expressions més acabades d'aquest anhel és la coneguda teoria del feixisme etern d'Umberto Eco. No obstant això, per a Gentile parlar de feixisme etern té tan poc sentit històric i polític com parlar de liberalisme etern o comunisme etern. Per molt que resulte atractiu com a símbol del mal absolut en política. Perquè si tot pot ser feixisme i la seua definició és mòbil, el mateix estirament semàntic determinarà que, finalment, res és recognoscible com a feixisme.
D'ací l'èmfasi que fa Gentile a l'hora de subratllar la necessitat d'utilitzar el terme sent conscients de la naturalesa diferenciada i els aspectes originals i genuïns del feixisme. Sense perdre de vista mai la dimensió organitzativa, cultural i institucional del moviment fundat per Mussolini.
Dimensions sense atendre a les quals, ens diu el professor italià, qualsevol exercici comparatiu amb l'actualitat no és més que pura "ahistoriología".
"No crec que tinga cap sentit ni històric ni polític sostindre que hui s'està produint una volta del feixisme a Itàlia, a Europa o en la resta del món", defensa Gentile. Una altra cosa molt diferent, dirà l'autor de Qui és feixista, és negar que les democràcies occidentals s'enfronten a l'auge de demòcrates sense ideals democràtics, que sí que posen en tensió els nostres sistemes de llibertats. Per això Gentile afirma que si insistim a dir a tot el que no ens agrada feixisme de forma vaga i genèrica, acabarem per no reconéixer l'especificitat dels nous perills als quals sí que ens enfrontem realment.
Es poden considerar feixistes Trump, Bolsonaro o Salvini? On estan els límits? Emilio Gentile, autor de l'assaig 'Qui és feixista' i expert en el desafiament que va crear Benito Mussolini, considera que no, però no nega l'auge de demòcrates sense ideals democràtics
JORGE DEL PALAU 29/07/2019 16.01 Article original: https://amp.elmundo.es/cultura/laesferadepapel/2019/07/29/5d3ada91fc6c83b90e8b46e1.html?__twitter_impression=true
Els fasci di combatimento de Benito Mussolini van ser fundats al març de 1919, en la plaça San Sepolcro de Milà. Allí es van reunir un centenar de exsocialistes, sindicalistes, anarquistes, republicans, futuristes i arditi, formant el nucli del moviment que en 1921 es transformaria en el Partit Nacional Feixista. La trajectòria del PNF va acabar en 1945 en una altra plaça de la mateixa ciutat, la del Loreto. Amb el cos sense vida de Mussolini penjat davant el poble, acompanyat del seu amant, Clara Petacci, i alguns dels seus col·laboradors.
La Segona Guerra Mundial va posar fi a l'experiència política del feixisme italià, un dels projectes polítics totalitaris més originals del segle XX. No obstant això, 100 anys després la paraula feixisme continua gaudint d'una salut immillorable en el nostre vocabulari polític. Sobretot des que l'ona expansiva de la crisi econòmica de 2008 ha posat en el centre de l'escena política mundial un nodrit nombre de partits populistes de dretes. Partits que per a alguns especialistes i acadèmics són una reencarnació del feixisme, representen al feixisme amb una altra vestidura o, d'alguna manera, han de considerar-se expressió contemporània del feixisme i els seus valors.
Ara bé, podem considerar feixistes a líders com Trump, Le Pen, Orban, Bolsonaro o Salvini? Aquesta és la pregunta que tracta de respondre Emilio Gentile. Professor emèrit de la Sapienza, un dels principals historiadors del feixisme italià, qui se suma amb tot el pes de la seua obra al debat sobre la suposada actualitat del feixisme. I ho fa per a assenyalar els perills de l'ús i abús de l'etiqueta feixista amb pretensions analítiques en política. Per a Gentile la resposta a la pregunta de dalt és clara: no. I la seua tesi és meridiana: "setanta anys després que el feixisme haja sigut mort i sepultat l'adjectiu feixista i el seu substantiu, amb un procés continu d'inflació semàntica, s'han usat indiscriminadament en la lluita política, en la historiografia i en les ciències socials".
Qui és feixista és un llibre àgil i de lectura fàcil. I com sol ser habitual en els treballs de Gentile, ben informat i documentat. El llibre es presenta com un diàleg imaginari que serveix com a excusa per a discutir les dinàmiques històriques, polítiques i culturals que han donat vida a l'adjectiu feixista més enllà del seu recorregut històric real. Per exemple, com explica molt bé Gentile, l'èxit de la utilització de l'adjectiu feixista com a mecanisme per a desacreditar als adversaris polítics no es pot entendre sense acudir a les estratègies de deslegitimació posades en marxa pels partits comunistes a partir de 1921.
Precisament, Gentile afirma que si volem entendre l'ús ampliat i estés que durant el segle XX s'ha fet de l'adjectiu feixista hem de viatjar a l'origen de la qüestió: la disputa per l'hegemonia en l'esquerra dels partits comunistes enfront dels partits socialistes i socialdemòcrates. En la batalla per liderar al moviment obrer d'entreguerres naix la diferenciació entre el feixista objectiu i el feixista camuflat. És a dir, el feixista i aquell que, a ulls dels partits comunistes, tutela els interessos que generen les precondicions del feixisme. I ací Gentile recull unes il·luminadores declaracions d'Antonio Gramsci al comité central del PCI en 1924, en les quals exhortava als seus correligionaris a "derrotar no solament al feixisme i Farinacci, sinó també al semifeixisme d'Amendola, Sturzo i Turati". És a dir, el feixisme dels líders del liberalisme, el popularisme democratacristià i el socialisme. Era el preludi a la teoria del socialfascismo que Stalin va imposar a la Internacional Comunista en 1929.
Afirma Gentile que la diferenciació entre el feixisme objectiu i el feixisme camuflat és la clau que "ha contribuït a atorgar al feixisme una perenne ubiqüitat temporal i geogràfica". Una de les expressions més acabades d'aquest anhel és la coneguda teoria del feixisme etern d'Umberto Eco. No obstant això, per a Gentile parlar de feixisme etern té tan poc sentit històric i polític com parlar de liberalisme etern o comunisme etern. Per molt que resulte atractiu com a símbol del mal absolut en política. Perquè si tot pot ser feixisme i la seua definició és mòbil, el mateix estirament semàntic determinarà que, finalment, res és recognoscible com a feixisme.
D'ací l'èmfasi que fa Gentile a l'hora de subratllar la necessitat d'utilitzar el terme sent conscients de la naturalesa diferenciada i els aspectes originals i genuïns del feixisme. Sense perdre de vista mai la dimensió organitzativa, cultural i institucional del moviment fundat per Mussolini.
Dimensions sense atendre a les quals, ens diu el professor italià, qualsevol exercici comparatiu amb l'actualitat no és més que pura "ahistoriología".
"No crec que tinga cap sentit ni històric ni polític sostindre que hui s'està produint una volta del feixisme a Itàlia, a Europa o en la resta del món", defensa Gentile. Una altra cosa molt diferent, dirà l'autor de Qui és feixista, és negar que les democràcies occidentals s'enfronten a l'auge de demòcrates sense ideals democràtics, que sí que posen en tensió els nostres sistemes de llibertats. Per això Gentile afirma que si insistim a dir a tot el que no ens agrada feixisme de forma vaga i genèrica, acabarem per no reconéixer l'especificitat dels nous perills als quals sí que ens enfrontem realment.
