Per què cal posar límits a les xarxes socials (i què passa quan ho fas)

Hi ha una idea que es repeteix molt últimament quan parlem de xarxes socials: "és que ja formen part de la vida". I potser sí. Però... i si això fóra precisament el problema?

Adrián Yuste/ Temps estimat de lectura 7 minuts. 

He estat molts anys dins. Dins de Facebook quan encara no era un cementeri digital. Dins de Twitter (ara anomenat X, com si això arreglara alguna cosa) quan encara hi havia converses i no sols crits. Dins d’Instagram quan encara penjaves fotos un poc lletges sense importar-te massa. I he vist com tot ha canviat. Lentament. Sense fer soroll. Fins que un dia et mires i t’adones que ja no eres tu qui usa les xarxes, sinó que són elles les que t’usen a tu.

Per això vaig decidir parar. No del tot. No com un monge digital que es retira a una barraca sense wifi. Però sí d’una manera conscient. Amb preguntes incòmodes però necessàries: per a què estic en xarxes? Què em donen realment? Què em lleven?

El negoci no eres tu, són els teus minuts

El primer que cal entendre —i és dur d’acceptar— és que les xarxes no són gratis. El producte eres tu. O millor dit: el teu temps, la teua atenció, les teues dades, les teues emocions. Cada vegada que obris Instagram "només per a pegar una ullada", algú a Califòrnia està guanyant diners amb això. Cada vegada que comentes, cada vegada que et quedes 3 segons més veient un vídeo, el sistema ho registra i t’ho torna a servir multiplicat. I això funciona així no per maldat, sinó perquè està dissenyat per ser així.

Però clar, ningú t’ho diu així de clar al principi. Primer et venen que és "una manera de mantindre’t en contacte amb la gent". Després, quan ja estàs dins, comença el festival: notificacions, vídeos curts, polèmiques, memes, indignació, likes, ansietat i scroll infinit.

El preu invisible: la teua ment, el teu temps, la teua calma

La part que més em va preocupar quan vaig començar a observar-me va ser comprovar com les xarxes em menjaven la capacitat de concentrar-me. No era només que perdia hores, que també. Era pitjor: estava perdent la capacitat de llegir un article llarg sense mirar el mòbil. O d’estar en una conversa sense el cuc interior de "a vore si ha passat alguna cosa nova".

També vaig veure com afectaven l’autoestima. No ho notes fins que t’atures, però viure exposant-te constantment, pendent de si el que publiques agrada o no, si tens prou likes, si la gent et veu, et va desconnectant de tu mateix. Vas deixant de fer les coses per gust i les comences a fer per a obtindre resposta. I això, al final, et buida.

I després està el soroll

Perquè si una cosa són les xarxes avui en dia, és soroll. Molt de soroll. Massa. Opinions que no has demanat. Conflictes que no et porten res. Gent que et cau bé discutint com si estiguera en un bar un dilluns a les tres del matí després de massa cubates. I tu allà al mig, llegint, empassant, saturant-te.

I el pitjor: cada xarxa té el seu estil de soroll. Twitter et porta a l'agressivitat. Instagram et convida a la comparació i a la videta perfecta. TikTok et fa sentir que sempre t’estàs perdent alguna cosa. LinkedIn, directament, et fa pensar que no treballes prou, que no eres prou productiu, que estàs perdent el temps si no tens un projecte en marxa cada setmana.

Però atenció: d’aquest soroll se’n pot eixir. Però no eixim perquè tenim por. Por de perdre alguna cosa. Por de no estar al dia. Por de quedar-nos fora. I és ací on les xarxes han guanyat la partida. Han convertit la connexió en una obligació emocional. "Si no estàs, no existixes."

La desconnexió com a revolta personal

Per això, posar límits a les xarxes no és només una qüestió d’higiene digital. És una qüestió de sobirania personal. De tornar a ser tu qui decideix què entra i què no entra en la teua ment.

Que eres artista? Potser t’interessa continuar a Instagram, però sense caure en el parany d’estar-hi tot el dia. Que eres periodista? Potser Twitter (o X) t’és útil, però no per això has de viure allà dins. Que tens família lluny? Usa WhatsApp, però desactiva les notificacions contínues. Que no necessites res d’això? Fuig. Fuig sense mirar enrere.

La clau no és demonitzar les xarxes, sinó entendre com funcionen i posar-les al seu lloc. No és el teu lloc de vida. No és el teu espai natural. És un centre comercial gegant que vol que et quedes gastant el teu temps com qui va a fer la compra i acaba menjant-se un gelat, unes sabatilles i una subscripció a alguna cosa que no volia.

Al remat, tu tries

Gestiones les xarxes o les xarxes et gestionen a tu. No hi ha una altra. El que està clar és que el teu temps, la teua pau i la teua capacitat de pensar sense interrupcions són massa valuoses per regalar-les gratis. Per a ningú.

Hi ha vida fora de les xarxes. Una vida més lenta, més invisible, més real. I a diferència de TikTok, no necessita actualitzar-se cada deu segons.

Pots tornar sempre que vulgues. Però saber que pots marxar —i fer-ho de veritat— et recorda una cosa que val més que qualsevol viral: que tu no eres contingut. Tu eres persona.



Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris